Poesia accidental

Segons el poeta José Hierro "La poesia s'escriu quan ella vol". M'agradaria, potser, fer un matís: la poesia es trasllada al paper quan ella vol, és a dir, s'escriu físicament, però neix molt abans. La poesia ens envolta de manera natural, només cal saber veure-la. O voler. O les dues coses.

I no, no cal reduir-la a amors i laments; no cal pensar únicament en rimes i hendecasíl·labs: és tot això i molt més. Sovint barrejada, fosa amb altres manifestacions artístiques d'una manera indissoluble, però de vegades amagada de manera casual (o potser no tant) entre els carrers de qualsevol ciutat anònima.

Fa un parell de dies vaig ensopegar amb aquesta foto. La vaig fer fa sis anys. És la imatge d’una instal·lació en un carrer qualsevol. No és l'única. Desconec d'on prové la iniciativa, però hi ha (o hi eren quan vaig fer la foto) diverses similars en diferents punts de la ciutat; totes diferents, però totes properes, convidant a la reflexió o al somriure; oferint al passejant un instant de somni, com un oasi enmig de les presses, del trànsit, del no-res a què ens llancem cada dia.

Exactament com la poesia, si.

Ho vaig fer, és clar que ho vaig fer. És clar que vaig prémer aquest botó per aturar el temps. Qui no ho faria?

Tengo un reloj de treinta horas

se pone en marcha al escribir,

cuando se va la noción

y me acerco lentamente a ti.

               de "Relojes en la oscuridad" - Nacha Pop/Antonio Vega - 1985.