Cosas de mis alumnos

No quisiera de ningún modo que estas anécdotas se entiendan como un intento de ridiculizar a alguno de mis alumnos. Nada más lejos.  Ellos -niños, adolescentes, adultos, personas mayores- han llenado mi vida los últimos 21 años y sólo puedo sentir amor y agradecimiento pero en todo este tiempo ha habido momentos brillantes. Increíbles. EX-QUI-SI-TOS.

Recordemos que yo ofrezco formación en Nuevas Tecnologías. Bien, pues me  encuentro en el supermercado  a una de mis alumnas adultas:

-Ay, suerte que te encuentro. Necesito hacerte una consulta y me va a ir muy bien no tener que esperar a la clase del miércoles.

-Bueno, mujer, no te preocupes. Dime qué necesitas. Y para otra ocasión recuerda que tienes el e-mail o el whatsapp si te corre prisa.

-Ya, ese es el problema, que es un poco complicado escribirte, no se entiende muy bien lo que pongo.  Lo he intentado en casa y lo he buscado por todas partes, pero...no está. Ni en mi móvil ni en el de mi marido.

-¿El qué? 

-El punto. No está.

Coses de nens

Tinc apuntades algunes anècdotes dels més de quinze anys que vaig fer classes d'informàtica a nens en diferents centres de la ciutat.  Us aniré presentant algunes. Sovint treballar amb nens és un esforç diari per aparentar bones formes mentre intentes aguantar-te el riure.

Això va succeir l'octubre del  2010  amb un parell de nens d'uns 7 o 8 anys.  
En un moment donat, em vaig dirigir a un d'ells que tenia una curiosa postura: mig tombat, el cap recolzat en un braç i teclejant dificultosament amb la mà restant. Li vaig comentar que no es tracta d'aprendre mecanografia, però almenys intentar dividir espaialment el teclat en dues parts i utilitzar les dues mans.
Quan els nens em varen preguntar per què, els vaig explicar que sempre fem servir les nostres dues mans encara que no sigui de manera equitativa.
Per exemple a taula: una mà el ganivet i a l'altra la forquilla, a l'escola: amb una mà subjecten el llapis i amb l'altra mantenen la llibreta al seu lloc; aprofitant que un d'ells estudia música, li vaig recordar la impossibilitat d'abastar les 8/8 d'un petit piano amb una sola mà, etc.etc.
En aquell moment, un d'ells  volent fer-se el graciós, em va dir: Doncs això no és veritat, perquè jo per fer pipí, m'aguanto la tita només amb l'esquerra, només faig servir una mà. 
Després de les rialletes inicials, un dels seus companys, visiblement interessat li va preguntar:
- De veritat t'aguantes la tita amb l'esquerra? és estrany, no?
- Sí, és que jo soc esquerrà, amb quina mà te l'agafes tu?
- Amb la dreta, és clar! Què complicat és això teu. I no et fa mal?
- No, per que jo ho faig tot amb l'esquerra.
- Però com t'obres la cremallera?
En aquest moment -havien passat tot just uns segons- vaig decidir que havia de canviar el motiu de la conversa, però és que he de reconèixer que estava tan fascinada pel desenvolupament del  tema com la resta dels seus companys que assistien al debat en rigorós silenci.
El que en realitat m'estava meravellant és la serietat amb què estaven -un i altre- abordant una cosa que els era complicada d'entendre. El que havia començat com una brometa, havia passat a ser un tema seriós. La incomprensió d'esquerrans i dretans de les seves motricitats i la complicació que representava per a tots dos la manera de dur a terme una tasca tan simple com fer un pipí.
Al cap d'un minut s'havia oblidat el tema i estàvem tots embrancats de nou en les nostres coses, però jo crec que és una d'aquelles anècdotes que recordaré sempre. 
Sobretot per l'immens esforç que em va suposar aguantar el riure.