Des del pati

Era a l'estiu d'un any qualsevol. Les tres de la tarda, hora de la migdiada i amb una calor sufocant. Jo em trobava sola enmig d'una de les ciutats més belles que conec, un d'aquests llocs que t'enamoren des que els endevines per primera vegada en l'horitzó. Els meus companys de viatge s'havien retirat buscant la frescor de les piscines de l'hotel, però jo vaig preferir continuar descobrint carrers. M'agrada passejar les ciutats, endinsar-me, perdre'm en elles. Conèixer-les com es coneix a un amant, des de fora i des de dins, suaument, profundament...
Havia entrat en un edifici singular i estava extasiada contemplant el meravellós pati interior, una mescla d'art mudèjar i renaixentista amb doble galeria i preciosos arcs sustentats en columnes de marbre. Fascinant.
Només vaig prendre una fotografia. No em vaig atrevir a més. A aquesta hora no hi havia ni una ànima a l'edifici i el silenci ho ocupava tot, em resultava gairebé herètic trencar aquesta calma amb el tret de la càmera només per la supèrbia de voler captar aquest moment.
De sobte alguna cosa va interrompre el meu embadaliment, tot va succeir d'una manera suau, gradual: des d'algun punt indefinit, però proper van començar a sonar les primeres, inconfusibles notes de la Gymnopedie nº1 d'Erik Satie.

 No vaig poder identificar l'instrument, s'assemblava molt a la pulsació del piano barrejat amb el so de la guitarra, però estava tan meravellosament, tan perfectament executat que vaig oblidar el que estava fent allí i vaig decidir buscar a l'intèrpret, perquè si d'alguna cosa estava segura és que no era un enregistrament, sonava en directe, allà, a prop meu i en aquest precís instant.
Vaig trigar encara uns quants segons en què la meva oïda em portés en l'adreça correcta i no, no era a l'edifici. Efectivament, allí no hi havia ningú més que jo; era al carrer.

En els minuts que havien transcorregut des que vaig entrar a l'edifici, s'havia instal·lat exactament al costat de la porta d'entrada, un músic de carrer poc habitual, ja que tocava un Stick, d'aquí aquest so meravellós.
Vaig creuar els pocs metres de l'estret carrer i em vaig asseure en l'escalinata de l'edifici de davant, gaudint de cada nota. I quan va acabar la peça, jo vaig seguir asseguda escoltant unes altres, totes magníficament interpretades però cap tan bella, tan subtil, amb la sonoritat de la Gymnopedie.

Després d'uns minuts indecisa, em vaig aixecar, vaig deixar unes monedes a l'estoig de l' stick i vaig demanar al músic si podria tornar a tocar-la per a mi. Amb un enorme somriure em va dir que sí, que li encantaria i vaig tornar al meu lloc en l'escala. Tampoc llavors vaig fer fotos, simplement perquè havia oblidat que tenia la càmera a la mà, estava fascinada per  la música.
Va acabar un tema, em va mirar, va somriure i… va començar a tocar el que jo li havia demanat.

I aquesta vegada va ser diferent, infinitament millor. La interpretació va ser exacta, precisa, brillant. El so acariciava, omplia el carrer i el músic em somreia. I sí, va tocar per a mi. Sé que només per a mi.
El so de l'stick és molt diferent a aquest, però així sona la Gymnopedie nº 1  (fes click)

(La ciutat que em va atrapar per sempre més és Salamanca, l'edifici on vaig entrar i on hi havia aquell pati meravellós era la famosa "Casa de las Conchas", seu de la Biblioteca i les escales on seia embadalida eren les de  l'entrada de la Universidad Pontificia de Salamanca i... aixó és un Stick)