Els humans en soledat

Els humans, patim soledat. Tots, absolutament tots.

Només ens diferencia el sistema que cadascú fa servir per apaivagar aquesta soledat, la manera amb la  que cadascú exorcitza els seus dimonis: uns ho fan/fem amb el silenci més absolut, d'altres amb la introspecció, n'hi han que escridassen per sentir-se escoltats, mil opcions... però en el fons tot és la mateixa cosa: Una soledat immensa.

Arriba un moment que de tant voler buidar-te, no pots; tens un nus a la gola, un puny a la boca de l'estómac, no pots fer sortir un trist mot. I llavors descobreixes que no cal, que tot està bé així i t'acostumes a viure acompanyat dels teus fantasmes; si més no, tens companyia interna. (Els meus són genials!) És en aquest moment quan comences a creure que estàs un xic per sobre d'aquestes coses, que en realitat no necessites ningú, que els teus sentiments i febleses són cosa teva.

I sí, tot estaria bé si no fos que el veí del costat fa la mateixa cosa que tu, i la teva amiga, i el teu cosí, i la teva dona, i el teu avi i el teu amant. 

T''adones que has construït una mena de "fossat dels cocodrils" al teu voltant... una petita illa envoltada d'aigua amargant. I que al davant teu, tens milers de petites illetes iguals que la teva. I si mai, per alguna raó decideixes visitar l'illa veïna t'adones que no pot ser, que hi ha aigua al mig. Que tu, que pensaves que sabies nedar, resulta que no, que pots nedar en una piscina, allà on vigila el socorrista, o en una platja amb la sorra sota els peus. Però això són illes, i la mar és fonda.

I tens por, i no pots.

I l'habitant de l'altra illa té por, i no pot, i es repeteix infinitat de vegades cada dia, a cada illa. I tant com intentem avançar i llençar-nos a l'aigua, cada cop esmolem més el terreny ferm que ens envolta i arriba un moment que estem de puntetes sobre un cim, envoltats d'aigua... amb por a saltar, amb terror a quedar-nos. I no tenim barca per marxar, no tenim res més que a nosaltres.

Tots estem sols, tots tenim por. A tots ens espanta que a més, es faci de nit i la foscor ens trobi en aquesta postura estúpida, sense possibilitat de sortir-nos, veient que cada cop el terra és més petit, la mar més fonda i el cel sembla que ens mira trencant-se de riure.

I llavors, el cel, coi!  Com és que no hi havíem pensat? I volar?  Ho hem provat això de volar?

No, no, és clar que potser no en sabrem; cap dels habitants dels milers d'illetes no en deu saber, però vejam... podem repassar, podem pensar, podem tenir la il·lusió de volar. Aquí, de puntetes, sobre l'illa, mirant de no mullar-nos ni un dit i pensant "i si ara aixeco un peu? Seria com enlairar-me un xic", i així passa una nit i passa l'altra, mentre imaginem que podrem volar.

I no, no volem, però mentre ho intentem notem que els sediments que porta l'aigua comencen a arrodonir de nou l'illeta, i a poc a poc, molt a poc a poc, podem posar-hi còmodament els dos peus, i mentre aixequem el vol amb la ment, mentre imaginem que podem fugir, lentament l'illa creix.

I ja pots seure i aviat estirar-te i dormir. I per dormir l'única cosa que et farà feliç és imaginar que voles i que quan voles, volen els habitants de les altres illetes. Que ens trobem tots a dalt, voltant pel mig dels núvols, com estels. Potser algú quan ens vegi passar a aquesta velocitat, jugant amb la gravetat pensarà "mira, un estel fugaç, ara demanaré un desig" i potser nosaltres, en el somni en què tot ho podem, li concedirem aquell desig. I l'endemà la nostra petita illa serà més gran, i un xic més a l'altre dia i a l'altre més encara. I un dia, molt lentament, la nostra illa haurà crescut tant que sense adonar-nos-en estarem al costat d'una de les altres. En aquell moment, sense voler, amb incredulitat veurem que podem passar d'un costat a l'altre, que podem tocar als veïns, agafar-los la mà. Entendrem que ja no estem sols i que ja no cal volar.

O potser sí. Sempre cal.