Coses de nens

Tinc apuntades algunes anècdotes dels quinze anys que vaig fer classe d'informàtica a nens en diferents centres.  Us aniré presentant algunes. Sovint treballar amb nens és un esforç diari per aparentar bones formes mentre et mors de riure.

Això va succeir l'octubre del  2006  amb un parell de nens d'uns 7 o 8 anys.  
En un moment donat, em vaig dirigir a un d'ells que tenia una curiosa postura: mig tombat, el cap recolzat en un braç i teclejant dificultosament amb la mà restant. Li vaig comentar que no es tracta d'aprendre mecanografia, però almenys intentar dividir espaialment el teclat en dues parts i utilitzar les dues mans.
Quan els nens em varen preguntar per què, els vaig explicar que sempre fem servir les nostres dues mans encara que no sigui de manera equitativa.
Per exemple a taula: una mà el ganivet i  l'altra la forquilla, a l'escola: amb una mà subjecten el llapis i amb l'altra mantenen la llibreta al seu lloc; aprofitant que un d'ells estudia música, li vaig recordar la impossibilitat d'abastar les 8/8 d'un petit piano amb una sola mà, etc.etc.
En aquell moment, un d'ells  volent fer-se el graciós, em va dir: Doncs això no és veritat, per que jo per fer pipí, m'aguanto la tita només amb l'esquerra, només faig servir una mà. 
Després de les rialletes inicials, un dels seus companys, visible i sincerament interessat li va preguntar:
- De veritat t'aguantes la tita amb l'esquerra? què estrany, no?
- Sí, és que jo sóc esquerrà,  amb quina mà te l'agafes tu?
- Amb la dreta, és clar! Què complicat és això teu. I no et fa mal?
- No, per que jo ho faig tot amb l'esquerra.
- Però com t'obres la cremallera?
En aquest moment -havien passat tot just uns segons- vaig decidir que havia de canviar el tema de conversa, però és que he de reconèixer que estava tan fascinada pel desenvolupament del tema com la resta dels seus companys que assistien al debat en rigorós silenci.
El que en realitat m'estava meravellant és la serietat amb que estaven -un i altre- abordant una cosa que els era complicada d'entendre. El que havia començat com una brometa, havia passat a ser un tema seriós. La incomprensió d'esquerrans i dretans de les seves motricitats i la complicació que representava per a tots dos la manera de dur a terme una tasca tan simple com fer un pipí.
Al cap d'un minut s'havia oblidat el tema i estàvem tots embrancats de nou en les nostres coses, però jo crec que és una d'aquelles anècdotes que recordaré sempre. 
Sobretot per l'esforç sobrehumà que em va suposar aguantar el riure.